Acción sindical en la era de la precariedad: estudio comparativo de tres sindicatos catalanes surgidos tras la crisis del año 2008

Abstract

El trabajo precario ha aumentado globalmente, especialmente tras la crisis de 2008, lo que ha debilitado la calidad del empleo y ha provocado una disminución en las tasas de sindicalización, creando un ciclo de precariedad al impedir que los trabajadores mejoren sus condiciones laborales. En Cataluña, el empleo precario destaca por el aumento de la informalidad y los contratos de jornada parcial, con una carga mayor para las mujeres. Sin embargo, han surgido organizaciones de trabajadores precarios que se han convertido en modelos a seguir, como tres sindicatos catalanes compuestos mayoritariamente por mujeres y migrantes, y que han expandido su influencia en la península ibérica. A través de entrevistas y triangulando con diversas fuentes, se identifican cuatro puntos en común en sus acciones sindicales: autogestión, acción directa, apoyo mutuo y autonomía.

Precarious work has increased globally, especially after the 2008 crisis, which has weakened the quality of employment and led to a decrease in union membership rates, creating a cycle of precariousness by preventing workers from improving their working conditions. In Catalonia, precarious employment is notable for the increase in informality and part-time contracts, with a greater burden on women. However, organizations of precarious workers have emerged that have become role models, such as three Catalan unions composed mainly of women and migrants, and which have expanded their influence in the Iberian Peninsula. Through interviews and triangulating with various sources, four common points are identified in their union actions: self-management, direct action, mutual support and autonomy.

El treball precari ha augmentat globalment, especialment després de la crisi del 2008, cosa que ha debilitat la qualitat de l'ocupació i ha provocat una disminució en les taxes de sindicalització, creant un cicle de precarietat en impedir que els treballadors millorin les condicions laborals. A Catalunya, l'ocupació precària destaca per l'augment de la informalitat i els contractes de jornada parcial, amb una càrrega més gran per a les dones. Tot i això, han sorgit organitzacions de treballadors precaris que s'han convertit en models a seguir, com tres sindicats catalans compostos majoritàriament per dones i migrants, i que han expandit la seva influència a la península ibèrica. A través d'entrevistes i triangulant amb diverses fonts, s'identifiquen quatre punts en comú a les seves accions sindicals: autogestió, acció directa, suport mutu i autonomia.